Catherine

Catherine
Patrick Modiano
il·lustrat per Sempé
Blackie Books, 2014

Catherine Certitude i, en primera persona, recorda al detall (mirant com cau la neu a través de la finestra del seu pis de Nova York), la seva infantesa vora el pare, tots dos amb ulleres, tots dos passejant a cavall entre els somnis i la realitat que van compartir durant un temps a París.

I jo pujava amb ell a la bàscula. Ens quedàvem allà, tots dos, i el pare  em posava les mans a l'espatlla. No ens movíem gens. Semblava que ens poséssim davant de l¡objectiu d'un fotògraf. Jo em treia les ulleres, i el meu pare es treia les seves. 
Al nostre voltant, tot era suau i boirós. El temps s'aturava. Estàvem bé.

Catherine té una mena d'encant (com diu el seu pare) i, a banda de ser discreta i observadora i fer moltes faltes d'ortografia, ella mateixa té la "certesa" que si hi veiés bé, no ballaria tan bé.

Catherine explica, sense massa eufòria, però amb certa sensibilitat una vida: la seva.
Catherine recorda com tot ha quedat enrere:
els dies de passeig i joc al parc, les classes de ballet a l'acadèmia amb madame Dismailova (Odette), la gran festa de primavera amb l'Odile, els socis mediocres del pare i uns negocis no gaire legals, l'esmorzar amb el pare. El posar-se i treure's les ulleres.
Catherine guarda encara les cartes que la mare li enviava des de Nova York, acabades amb una forta abraçada.
Catherine, aquest personatge que Modiano i Sempé ens la dibuixen amb un to de nostàlgia, encara contempla i recorda per la finestra del seu pis, observa "l'edifici del davant, on hi ha l'acadèmia de ballet que dirigeix".
Aquí em tens, senyora vida, diria el pare de la Catherine...